Cerca

Soci e partner

Provincia di Ravenna

Comune di Ravenna

Fondazione del Monte

Cassa di Risparmio di Ravenna

Camera di Commercio di Ravenna

Istituto per i Beni Culturali Emilia-Romagna

Memoria e Ricerca

Sport e identità nazionale: il caso della Catalogna (1880-1936)

di Xavier Pujadas Martì
in Memoria e Ricerca n.s. 27 (2008), p. 49


Esport i identitat nacional: el cas de Catalunya, 1880-1936
 
La penetració de la pràctica esportiva que es produí durant el segle XIX al sud d’Europa, va tenir una incidència relativament important a Catalunya ja en les dues darreres dècades del Vuit-cents, tot configurant una xarxa associativa incipient però força nodrida (1). Aquesta realitat, indissociable de l’important flux de tècnics, industrials, diplomàtics i comerciants europeus presents als centres urbans industrials i portuaris catalans, contrastà progressivament amb la manca d’interlocució des de l’administració pública respecte d’aquelles iniciatives i amb la ineficàcia dels escassos estaments esportius espanyols que existien (2). En general aquest contrast afavoriria l’aparició d’un discurs reivindicatiu que magnificava –sens dubte- els ingredients regeneracionistes de la cultura física i, sobretot en clau catalana, de l’esport de competició, junt amb els dispositius propis de l’associacionisme esportiu que ens molts casos van substituir una inexistent o molt esporàdica acció pública.
La gens casual coincidència entre part dels sectors impulsors de l’esport amb l’òrbita del moviment catalanista polític, va facilitar que aquest discurs regenerador i identitari al voltant de l’esport aparegués des del mateix moment de la seva difusió inicial. En la seva fase inicial, aquesta identificació entre esport i consciència nacional catalana es va manifestar públicament, amb greus dificultats derivades del devenir polític del país, fins a la Guerra Civil de 1936 i la dictadura franquista. L’objectiu essencial d’aquest text, doncs, és analitzar el fenomen esportiu com un element identitari complex, social, cultural i polític, en el cas concret de Catalunya. Tant en la seva arquitectura teòrica, com en la plasmació de l’acció pública i política.
 
 1. Modernitat, regeneració i identitat: la construcció d’una consciència nacional esportiva (1880-1914)
 
A Catalunya, la difusió de l’esport d’origen anglès va ser paral·lela en el temps a la consolidació d’un discurs catalanista modern de caire polític, durant la segona meitat del Vuit-cents. El procés d’institucionalització de l’esport a les ciutats catalanes, entre 1870 i 1900, coincideix doncs amb la divulgació dels primers programes polítics del nacionalisme català ja siguin des d’una perspectiva més conservadora, com també de caràcter progressista. Tanmateix, l’interès del catalanisme polític vers el tema de l’esport no s’explica sense la participació d’un nucli de professionals i intel·lectuals que actuen com a impulsors de la pràctica i l’associacionisme esportius i alhora són propers al nacionalisme. No es tracta d’un grup homogeni, són publicistes, metges, arquitectes, pedagogs i periodistes que fan una obra divulgadora tenaç de l’esport i dels seus beneficis. Políticament, si bé coincideixen majoritàriament al voltant de la Lliga Regionalista fundada el 1901, cas de Josep Elias, Josep Maria Co de Triola o Jaume Mestres, en altres casos hi podem detectar altres adscripcions com la republicana, en la figura de Josep A. Trabal o Pere Mias, o fins i tot una certa independència orgànica, cas del fundador del FC Barcelona Hans Gamper (3).
En el que si trobem una coincidència reiterada és en la identificació entre esport, modernització i europeïtzació per part de tots aquests autors i divulgadors de l’esport de principis del segle XX. De fet, sembla un plantejament lògic si es contextualitza en aquell moment, que els sectors catalans més inquiets que busquen un mirall a Europa i que no poden identificar-se amb els posicionaments immobilistes i anacrònics de la cort espanyola, trobin en l’esport una referència de la modernitat anglosaxona. Ja sigui des d’una vessant educativa o de sociabilitat burgesa. Efectivament hi apareix una certa idealització d’un model de lleure i educació arribat del nord industrial i avançat, enfront a la decadència espanyola finisecular. En aquest escenari no ha d’estranyar que Catalunya –motor industrial de l’estat- es convertís en el territori espanyol per on entraren la majoria dels esports i on es formaren gran part de les primeres associacions i federacions.
En realitat, si llegim el textos de bona part d’aquests autors, podem afirmar que la construcció d’una consciència nacional de caràcter esportiu apareix més o menys explicitada des de la formació de l’esport modern en aquest territori. Aquesta consciència es va reflectir en el discurs periodístic de l’època i podem dir que es construeix en base a tres factors teòrics. En primer lloc, el factor modernitzador. Bona part dels sectors de la burgesia catalana que s’interessen i escriuen sobre el fenomen esportiu, ho fan atrets per l’esport com una forma de lleure modern, reflex de la modernització europea i que per tant, acosta Catalunya a una Europa endreçada, urbana, burgesa i industriosa. “Los pueblos en donde más y mejor se practican los deportes son los más cultos”, afirmava el periodista i promotor esportiu Narcís Masferrer (4). Aquesta Europa a la que s’aspira, contrasta amb l’immobilisme espanyol, que també en l’àmbit de l’esport –com una aresta més del conjunt de la paràlisi de l’estat- es mostra inoperant i maldestra. El Comitè Olímpic Espanyol, per posar un exemple paradigmàtic, es troba en mans dels cercles aristocràtics propers a la cort i és incapaç d’articular un equip olímpic fins a 1920. En segon lloc: el factor identitari. L’aproximació d’aquest catalanisme esportiu vers l’element de representativitat esportiva de Catalunya és indiscutible. Més que no pas en altres parcel·les, es manifesta en la voluntat de crear seleccions esportives que puguin competir internacionalment en uns Jocs Olímpics, o en l’intent de convertir la capital de Catalunya en seu olímpica pels jocs de 1924. Cal anar difonent l’olimpisme entre els catalans, escrivia el dirigent esportiu Jaume Mestres, fins que “arribi el dia d’uns jocs olímpics internacionals i en l’arc de triomf de l’estadi onegi la bandera de Catalunya, símbol de la victòria del nostre millor atleta” (5). En tercer lloc, el factor regeneracionista. El discurs tradicional de regeneració física i moral, individual i col·lectiva -en la línia del filantropisme alemany o de la gimnàstica alemanya del segle XIX- també hi és present. La “creació d’un poble fort”, “capaç per a la lluita i per guanyar”, “sembrant una raça nova”, forma part, de manera explícita, d’aquesta consciència nacionalitzadora: (...) “L’esport com a únic mitjà d’enfortir –físicament i moralment- la nostra raça (...) com a instrument d’educació moral, de disciplina, de fermesa, de serenitat, d’iniciativa i també d’energia, d’energia fins al sacrifici, quan aquest és necessari” (6).
 
2. L’obra esportiva del catalanisme conservador (1914-1923)
 
Si bé podem parlar, doncs, de l’aparició d’una certa consciència esportiva nacional i d’un discurs esportiu catalanista, el més interessant és veure la materialització d’aquestes formulacions teòriques en una estratègia concreta. És a dir, allò que podem definir com l’obra esportiva dels sectors regionalistes catalans anterior a 1923. Sobretot perquè aquesta estratègia posa de manifest l’abast real del discurs catalanista esportiu abans de la Dictadura de Primo de Rivera, això és, la seva capacitat per buscar vies d’internacionalització i homologació en el marc de les nacions i estats europeus, però també les seves limitacions reals en el context polític i administratiu en el que es mou.
Des d’aquesta perspectiva podem afirmar que fonamentalment aquesta estratègia es posà en funcionament a partir de 1914 amb la creació d’un Comité Olímpic Català regional i, una mica més tard, amb l’intent de dotar de polítiques esportives públiques el govern de la Mancomunitat de Catalunya (7). La constitució d’un moviment olimpista català reivindicatiu es va articular amb la creació del Comitè Olímpic Català (COC), impulsat des de finals de 1913 pels mateixos actors que ja hem vist que fomentaven el discurs nacional esportiu a Catalunya: el periodista i promotor esportiu Josep Elias, l’arquitecte Jaume Mestres, el periodista i més tard polític republicà Josep Anton Trabal, o el mateix Hans Gamper. La creació del comitè català responia a la necessitat d’activar l’esport en l’àmbit olímpic –davant la inacció del Comitè Olímpic Espanyol- i, també, a l’intent de trobar una fòrmula de cabuda de l’olimpisme català en el moviment olímpic internacional, en els anys immediatament posteriors a la Primera Guerra Mundial, just quan es troba en discussió al sí de Comitè Internacional Olímpic (CIO) la homologació olímpica de realitats nacionals com la irlandesa. El Comitè Català comptava amb el consentiment del CIO sempre i quan es desenvolupés en harmonia amb el Comitè Espanyol, ja que inicialment Coubertin no podia reconèixer més d’un comitè per Estat. De fet, la Mancomunitat de Catalunya va subvencionar un viatge dels representants catalans, entre els quals Gamper i Elias, als Jocs Olímpics d’Anvers l’agost de 1920 per contactar amb Coubertin i començar gestions sobre una candidatura de Barcelona pels jocs de 1924 (8). Coubertin, que coneixia Elias des de feia anys, va acceptar la candidatura de Barcelona i la va acceptar. Sobre el tema de la oficialitat del Comitè català, el baró reiterà a Elias que el CIO només acceptaria un comitè per Estat i que el tema, doncs, era en mans dels membres del Comitè Olímpic Espanyol. El COE –que en principi semblava donar suport a la creació de “subcomitès regionals”- va acabar reaccionant en contra per les suposades “maniobres separatistes” de l’olimpisme català (9). Finalment els jocs de 1924 es van acabar celebrant a París, i el COC es dissolgué l’any 1921 en no poder fer realitat cap dels seus objectius.
L’obra esportiva catalanista, però, es va manifestar en un altre àmbit important, la incorporació de l’educació física i l’esport en l’obra de la Mancomunitat de Catalunya, organisme administratiu local que va ser governat per la Lliga Regionalista entre 1914 i 1923. Al costat de l’intent olímpic, l’estratègia esportiva del catalanisme passava per l’articulació d’una política pública que donés sentit real al discurs modernitzador i regenerador.
Aquesta obra política, que no va poder passar d’un esforç divulgador i de la creació d’una estructura político administrativa, no s’entendria sense tenir en compte la capacitat de penetració del discurs catalanista esportiu que hem observat. En aquest procés, però, ja hi apareix amb un cert protagonisme la iniciativa dels sectors del republicanisme –que participen al costat dels sectors regionalistes conservadors en la creació de la Ponència d’Educació Física i Esports (10)- que reflecteix la progressiva popularització de l’esport a Catalunya més enllà de l’àmbit de la burgesia urbana. L’acta de constitució de la citada Ponència explicitava que la missió d’aquest organisme seria “l’estudi de la orientació, coordinació i direcció de la cultura física i esportiva de Catalunya”. Alhora, però, s’autojustificava per la necessitat de coordinar “els esforços que nuclis isolats patriòticament realitzen per a l’educació física i esportiva del poble català” –en clara al·lusió a les entitats esportives, federacions, comité olímpic i clubs propers al discurs del catalanisme esportiu. Finalment atorgava a la Mancomunitat la capacitat per “suplir la inexistència d’organismes de l’Estat” en matèria esportiva, fet que en la realitat volia dir intentar fer una política catalana pròpia en aquest àmbit, tota una declaració de principis del catalanisme esportiu (11).
L’obra de la Ponència, però, va ser realment discreta des d’un punt de vista quantitatiu. Cal tenir en compte que es constituí de manera interina el juny de 1921, que no es dotà de pressupost fins la tardor de 1922, i que fou pràcticament desmantellada el gener de 1924, a causa de la depuració de bona part dels seus membres i la detenció i processament del seu president, Romà Sol, a mans de la dictadura. La Ponència abordà aspectes relatius a l’establiment d’un cens d’entitats esportives de Catalunya, la redacció d’un reglament sobre subvencions públiques i premis a competicions esportives, i també l’estudi d’un projecte sobre l’ensenyament escolar de la cultura física en els centres que depenien directament de les autoritats polítiques locals. Malgrat tot, la Ponència d’Educació Física i Esports de la Mancomunitat fou l’intent més seriós que plantejà el catalanisme polític anterior a la Dictadura, per tal de concretar el seu discurs esportiu, i responia directament a la voluntat de vertebració i construcció nacional per mitjà de l’educació i l’esport. El fet que hi participessin i s’inspirés en sensibilitats diverses del catalanisme i el republicanisme, li atorga un major nivell de representativitat i ja posa de manifest l’interès que la pràctica i la difusió de l’esport tenia entre els sectors populars catalans.
 
3. Temps de repressió: l’esport i la dictadura de Primo de Rivera (1923-1931)
 
La instauració de la Dictadura del general Miguel Primo de Rivera el setembre de 1923 significà el desplegament d’una dura repressió cultural i política a Catalunya. En aquest cas, a més dels elements de control social, polític i sindical, cal tenir en compte la persecució oberta a la cultura i a la llengua, amb la creació de decrets i lleis específiques que castigaven l’ús públic del català i el seu ensenyament. Igualment fou considerat un delicte l’ostentació de banderes i símbols no espanyols i d’idees considerades “separatistas” (12). De fet, tot i que aquest és un cas menys conegut, la persecució contra qualsevol expressió de catalanisme també es va estendre a l’àmbit esportiu. Podem definir la repressió esportiva a Catalunya com un procés real de substitució vers l’entramat organitzatiu, institucional i personal del catalanisme esportiu anterior a 1923.
La dictadura va actuar de manera ràpida i precisa sobre tres eixos fonamentals. En primer lloc destruint l’obra emergent de la Mancomunitat de Catalunya. Aquesta dissolució de l’organisme polític es va materialitzar oficialment en l’assemblea del 27 de maig de 1924 amb la desaparició dels organismes pedagògics del govern català, dels quals en depenia la citada “Ponència” (13). Anteriorment, entre setembre de 1923 i maig de 1924, les autoritats dictatorials simplement desviaren els fons que la  “Ponència” tenia consignats, amb l’objecte de subvencionar les entitats esportives més properes al nou règim (14). Com és lògic suposar, cap dels projectes que havien estat preparats abans del cop militar de setembre de 1923 mai van ser tinguts en consideració. En segon lloc, el règim va treballar per fulminar les iniciatives portades a terme des del moviment olímpic català que, pel seu caràcter internacional, representava un greuge respecte la visió unitarista del directori militar. Per tal de fer-ho, el dictador va impulsar la oficialització del Comitè Olímpic Espanyol al Registre del Govern Civil de Barcelona –el COE no havia estat mai registrat de manera oficial- i es va portar la seu d’aquest comitè olímpic a la capital catalana (15). El control directe de la dictadura sobre el comitè olímpic es va fer efectiu amb el nomenament de l’oficial de l’exèrcit Mariano de Rivera –ajudant de cambra del dictador i molt proper al Directori- desatenent la normativa del propi organisme, que prohibia ingerències polítiques sobre una entitat privada com el comitè olímpic. Els nous Estatuts aprovats el 1924, a més, impedien l’existència de comitès regionals, permetien que estaria situat en la ciutat on hi hagués la majoria de membres del comitè, sempre i quan fos possible un control des de Madrid. La premsa espanyola destacà -evidenciant que el nou comitè olímpic responia a l’esforç de la dictadura per controlar políticament el moviment olímpic- que “el COE queda únicamente formado por un delegado del Directorio Militar” (16).
Finalment, però, el règim apartà de la vida pública del món de l’esport els principals impulsors de l’olimpisme català anterior a 1923. Josep Elias i Juncosa no tornà a tenir cap protagonisme en la vida institucional i es dedicà a la seva feina periodística. Jaume Mestres seguí en el seu despatx d’arquitectura, i Joan Gamper –el fet més conegut- fou expedientat, apartat de la presidència del F.C. Barcelona i, encara, s’hagué d’exiliar a causa de les represàlies militars de 1925 després que durant un partit amistós al camp del FC Barcelona el públic protestà i xiulà quan va sonar l’Himne d’Espanya (17).
Aquesta desaparició personal i institucional del discurs esportiu catalanista, lluny de propiciar la seva liquidació tal i com la dictadura hagués desitjat, va afavorir un cert recanvi generacional i, en conseqüència, una radicalització de les seves formulacions. El vell discurs regeneracionista del regionalisme català es va veure aleshores superat per un plantejament socialment més punyent, popular, i per una formulació identitària més nítida i nacionalista. En la segona meitat dels anys vint la difusió de la pràctica esportiva entre els sectors populars, la radicalització política davant la dictadura i la consolidació del republicanisme, van facilitar la construcció del nou discurs. Aquest recanvi es materialitzà a partir de 1925 amb persones com –per citar alguns noms significatius - Josep Anton Trabal, Josep Canudas, Josep Sunyol o Joaquim Ventalló. L’any 1925 cap d’ells superava els 29 anys, tenien ja un certa experiència en el món associatiu o periodístic i, a partir de 1931 quan es proclamà la IIª República, tots ells van acabar vinculats en alguna mesura amb el republicanisme catalanista emergent. Entre 1925 i 1930 molts d’aquests joves col·laboraven o dirigien setmanaris i diaris de caràcter esportiu i popular que s’adequaven als nous temps de la massificació del consum de l’esport i de la democratització lenta de la pràctica. Des d’aquesta premsa, a vegades censurada, van anar construint el nou discurs teòric basat en l’esport com a instrument de lluita per a la “reconstrucció nacional” de Catalunya, la justícia social i l’antifeixisme. Efectivament, la preocupació per la situació política europea, per la discriminació de les dones, pels sectors populars i per la identitat nacional eren aspectes que ja formaven part d’aquest renovat ideari que sota el lema “Esport i Ciutadania” va conformar un autèntic moviment de caràcter esportiu i reivindicatiu als anys trenta (18). Des del punt de vista de les idees s’hi pot detectar fàcilment una càrrega social i política nova que posarà l’accent a partir de 1931 en el protagonisme de les classes populars, l’alliberament nacional i la necessitat de l’interclassisme de la pràctica esportiva: la participació de les dones en l’esport; la necessitat de vincular esport i cultura; d’incorporar l’administració pública en la democratització de l’esport i la difusió de l’educació física. L’esportista passava a ser subjecte actiu en la transformació de la societat: (...)”l’esport a Catalunya és avui un factor important de la seva vitalitat (...) esportiu és ja sinònim de ciutadà, més encara de ciutadà conscient dels seus drets escarnits, amant de les seves llibertats perdudes i ferm puntal de la pàtria nova que s’està bastint”(...)(19). Aquest tipus de discurs encetava un nou camí més acord amb el context europeu dels moviments d’esport popular i obrer.
 
4. L’hora de les masses: el moviment de l’esport popular a Catalunya (1931-1936)
 
La concreció d’un moviment d’esport popular, que es nodreix d’un discurs teòric elaborat entre 1925 i 1930, es produí durant el període de la IIª República en un context que li era favorable. Cal tenir en compte, a parer nostre, alguns elements de canvi que feren possible el pas de les formulacions teòriques a la materialització d’un moviment com aquest, fonamentat en una àmplia xarxa associativa d’esport, cultura i acció política, i que el 1936 acabarà concretant-se orgànicament en una federació: el Comité Català pro Esport Popular (CCEP). En primer lloc, l’inici progressiu de la democratització de la pràctica esportiva, que es produeix en general a Europa occidental amb la difusió del lleure popular i l’extensió de la cultura de masses. En segon lloc, òbviament com ja ho hem apuntat abans, la democratització social i política espanyola des de la proclamació republicana d’abril de 1931. I en tercer lloc –i com a conseqüència dels dos elements apuntats- la ràpida expansió de l’associacionisme esportiu català, fonamentalment de base popular. Aquesta expansió, s’ha pogut quantificar en la creació de més de 400 centres esportius registrats als governs civils catalans entre 1931 i 1936, i evidencia la renovada capacitat d’incorporació de les classes populars a l’esport, un fet no gaire diferent al que estava passant a Europa en aquells moments (20).
Des d’un punt de vista qualitatiu, si tenim en compte la composició i origen de les entitats esportives que el maig de 1936 acabaren constituint el CCEP, ens adonem que podem establir una tipologia basada en tres categories. D’una banda, entitats d’esport de base popular: clubs modestos, de barriada popular i fonamentalment urbans. Per un altre costat les seccions esportives i gimnàstiques d’Ateneus i entitats de cultura, biblioteques culturals i associacions culturals obreres. Finalment, no podem oblidar les seccions esportives de partits polítics, sindicats i organitzacions socials, majoritàriament de l’òrbita del catalanisme d’esquerres però també vinculades a organitzacions de classe.
El CCEP es constituí formalment el març de 1936, amb una bona acollida de la majoria d’entitats esportives populars catalanes, i posant l’accent en la difusió de l’esport i la higiene per a les classes populars. Aquest discurs es pot resumir essencialment en cinc punts: 1. l’esport com un instrument de sociabilitat popular, 2. l’esport per a tothom, 3. la participació femenina, 4. l’esport i la identitat dels pobles nacionals i 5. l’esport com un instrument de lluita antifeixista. El CCEP, en definitiva, va ser capaç d’articular el moviment esportiu català als anys trenta que reivindicava la seva semblança amb el moviment independentista txec del moviment gimnàstic dels “Sokols” de Miroslav Tyrs (21), que es va relacionar amb altres organitzacions antifeixistes de l’esport europeu, i que va ser un dels impulsors des de Catalunya de l’organització de l’Olimpíada Popular de Barcelona de 1936, frustrada pel cop militar franquista del mes de juliol. En realitat, bona part de les bases ideològiques del catalanisme esportiu popular –com la representació internacional de les nacions i els pobles sense un Estat en les competicions esportives- havien de ser presents en els jocs populars de 1936, projectats en el context del moviment de boicot a la celebració olímpica de Berlin d’aquell any. La Guerra Civil Espanyola no només va fer impossible la celebració de l’Olimpíada Popular, sinó que el seu desenllaç i la llarga dictadura franquista posterior van desencadenar un nou procés repressiu, l’exili de molts dels dirigents esportius catalans del període republicà i la desaparició institucional del moviment esportiu popular de preguerra a causa del seu compromís antifeixista i, és clar, de defensa de la identitat nacional catalana.
 
NOTES:
 
1.                  Només a Barcelona, abans de 1914 es registraren 60 entitats esportives al Registre d’associacions del Govern Civil, la majoria de futbol, ciclistes i excursionistes.
2.                  Aquesta ineficàcia es pot observar en testimonis de les pròpies instàncies esportives espanyoles. A finals de 1913 el delegat del CIO a Espanya –l’aristòcrata Marquès de Villamejor- reconeixia en una carta pública la seva inoperància. El Mundo Deportivo (4-XII-1913).
3.                  Josep Elias (1880-1944), fou impulsor de l’olimpisme català entre 1914 i 1922, periodista regionalista i un conegut promotor de l’esport. Jaume Mestres (1892-1981) fou arquitecte d’instal·lacions esportives, polític catalanista i directiu de les federacions catalana i espanyola de Natació. El metge Josep Anton Trabal (1896-1980) va destacar en el periodisme esportiu i va acabar essent fundador del partit catalanista i popular Esquerra Republicana de Catalunya, pel que va ser diputat. Pere Mias (1880-1941) fou advocat i diputat i autor del primer projecte de foment de la gimnàstica a Catalunya. Hans Gamper (1877-1930) procedent de Suïssa, va arribar a Barcelona per negocis a finals del segle XIX i acabà fundant el FC Barcelona, aprenent la llengua catalana i defensant els drets de Catalunya com una nació sense Estat.
4.                  El Mundo Deportivo (24-I-1907).
5.                  La Jornada Deportiva (14-XI-1921)
6.                  Així s’expressa l’editorial de la publicació catalanista d’esport: La Raça, (26-XII-1922).
7.                  La Mancomunitat de Catalunya (1913-1925) fou una institució amb finalitats administratives que agrupava les províncies catalanes, tot i no ser realment un poder polític regional. El catalanisme conservador, a través de La Lliga Regionalista, va tenir l’hegemonia en aquesta institució.
8.                  Aquesta gestió ha deixat rastre documental en l’informe d’Elias a la Mancomunitat: “Conselleria de la Presidència. Gestions fetes per D. Josep Elias davant el COI a Brussel·les” (1920), Lligall 2797/54. Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona.
9.                  Ja des de gener de 1914, en conèixer l’existència d’un comitè olímpic regional, el Marquès de Villamejor –llavors la màxima autoritat olímpica espanyola- va escriure a Coubertin que els catalans “volen considerar-se independents sense entendre que el seu únic dret a la vida és de ser espanyols”. A.MERCÈ VARELA (1992), Pierre de Coubertin, Barcelona, Ed. 62, p. 141.
10.              Les primeres iniciatives de constituir organismes vinculats a l’educació física i l’esport en el Consell de Pedagogia de la Mancomunitat partiren del conseller Pere Mias i del diputat Alfred Perenya, ambdós vinculats al republicanisme català. Mias, primer, amb la presentació del seu Projecte de Foment de la Gimnàstica (1920), i Perenya, després, com a primer vocal de la Ponència d’Educació Física i Esports (1921).
11.              “Ponència d’Educació Física”, Lligall 3741, Expedient 3, Arxiu de la Mancomunitat, Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona.
12.              El propi dictador va firmar el 18 de setembre de 1923 un decret en el que assenyalava que serien jutjats per Tribunals Militars els delictes contra “la seguridad y unidad de la Patria”, entre els quals destacaven l’ostentació de banderes, delictes de paraula oral o escrita, la difusió d’idees separatistas, manifestacions públiques i resistencia a la força pública. L’ús de la llengua catalana es reservava per a actes locals, tot i que sempre calia redactar en castellà els llibres oficials de registre de qualsevol institució pública o privada.
13.              L’acord de dissolució pot veure’s en el Lligall 3741, Expedient 3, 25-VI-1924, Arxiu de la Mancomunitat, Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona. Literalment l’acord expressa que el pressupost “dejó de consignar partida para el funcionamiento de la susodicha Ponencia de Cultura Física”.
14.              La sol·licitud de fons de la Ponència per tal de pagar part de les despeses de l’equip espanyol a París pot veure’s en el Lligall 3741, Expedient 3, 9-IV-1924, Arxiu de la Mancomunitat, Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona.
15.              Així consta a l’expedient del registre del Govern Civil on figuren els Estatuts del COE: Estatutos del COE, Expedient 12861, 3-VIII-1926, Arxiu Govern Civil de Barcelona.
16.              Vegeu: Aire Libre (3-I-1924), on apareix una entrevista a M. De Rivera.
17.              Josep Elias va desaparèixer, pràcticament, de la vida pública. Jaume Mestres es va acabar separant de la Lliga Regionalista i es presentà a les eleccions de 1931 amb el nou partit Acció Catalana. Joan Gamper, forçosament separat del Barça des de 1925, va patir una greu crisi en els seus negocis vinculada a la depressió de 1929 i es va acabar suïcidant el 1930.
18.              El lema “Esport i Ciutadania” era el subtítol del setmanari “La Rambla” (1930-1939), màxim exponent del moviment esportiu catalanista d’esquerres a finals de la dictadura i durant el període republicà posterior. Altres exemples de la premsa que difonia l’ideari esportiu i catalanista als anys vint, són: “L’Esport Català” (1925-1927); i “La Nau dels Esports” (1929-1930). Vegeu: Xavier PUJADAS i Carles SANTACANA (1997): L’esport és notícia. Història de la premsa esportiva a Catalunya (1880-1992). Barcelona: Col·legi de Periodistes de Catalunya i Diputació de Barcelona.
19.              “La Rambla de Catalunya”, 11-VIII-1930.
20.              El 41% d’aquestes associacions es van crear fora de Barcelona, la qual cosa fa evident una extensió a zones rurals de la pràctica esportiva i la seva popularització en àmbits amb nivells de renda més baixos que a la ciutat. Vegeu: “Esport de masses i internacionalització durant la II República”, a Xavier PUJADAS i Carles SANTACANA (1995): Història il·lustrada de l’esport a Catalunya (1931-1975). Barcelona: Columna i Diputació de Barcelona, p.19.
21.              Sobre la vinculació entre el moviment esportiu català i el moviment sokolista podeu veure: Amadeu SERCH: L’exemple de Txecoslovàquia. La lluita per la independència. Els Sokols. Barcelona 1932. Es tracta d’un relat sobre l’independentisme txec basat en la visita a aquell país per part de representants de l’associacionisme esportiu i catalanista a principis dels anys trenta.